EL PARANY

Narrativa: Primera persona, narrador intern testimoni

EL PARANY

Acabava de rebre al meu correu electrònic uns arxius adjunts amb una reveladora informació, que confirmava les meves sospites. Teníem un topo infiltrat a l’empresa que jo dirigia.

Li vaig dir a la meva secretària, la Fina, que fes venir al meu despatx en Carles, l’encarregat del Departament de Disseny. Aquesta situació havia passat de taca d’oli, parlaria amb ell i li posaria els punts sobre les is. Sempre ha estat un noi molt responsable, el conec des de fa molts anys, però últimament no se on te el cap. El fet de ser nebot de l’anterior Director,  li ha donat sempre ales per sentir-se protegit i passar per sobre de molta gent.

Quan va arribar, la Fina el va fer entrar al meu despatx. Com sempre l’acompanyava el seu posat educat, el seu atractiu somriure d’home segur i d’èxit i la seva mirada penetrant, interessant, de no haver trencat mai un plat, que feia desfer a tot el personal de l’empresa. A tothom menys a mi. Sempre hi ha hagut alguna cosa en ell, que m’ha produït desconfiança, i que no he sabut esbrinar mai, però aquest cop, li vaig posar un parany i l’he enxampat.  Li vaig demanar de seure’s davant meu. De cara el podria controlar millor.

Li vaig apropar una imatge d’una sabatilla esportiva de color rosa, amb l’eslògan “Els teus peus volaran”. Era l’últim model que ha tret Assissas, la nostra competència.  Es va quedar callat mirant-lo. Com si tingués que esforçar la vista. “No li veus res que et cridi l’atenció? “, li vaig insinuar. Va negar amb el cap.

Sense aixecar la vista de la fotografia es va limitar a dir que s’assemblava molt a un disseny nostre que traurem el mes que ve. Un disseny innovador que fa sentir els peus molt lleugers. Efectivament era així, es tractava d’un disseny en el que havíem invertit molts esforços personals, diners i temps. I que la competència se’ns avançava.

Això és una copia nostra. Va ser l’única cosa lògica que va respondre. Li vaig exigir que m’expliqués com es podia haver produït aquesta filtració des del seu Departament, però es va limitar a respondre, amb claredat. amb un “no ho se”. El més fàcil era ensenyar-li l’arxiu que acabava de rebre, però volia obtenir la seva confessió i sentir-li dir que havia estat ell, per la qual cosa vaig fingir que continuava confiant amb ell i li vaig proposar una feina confidencial. Vaig aconseguir despertar el seu interès i em va preguntar intrigat de què es tractava. Començava a tenir-lo en el meu terreny. Hauria d’investigar entre el personal del seu departament perquè hauria de ser algú al seu càrrec. I per acabar de temptar-lo li vaig oferir una important compensació econòmica, si me’l portava. Li estava parlant que teníem un topo a l’empresa i li donaria l’oportunitat de penedir-se per respecte al seu oncle. No reaccionava de cap manera, continuava mirant-me fredament: no se li movia un pèl, ni li tremolava la veu, ni res de res. Jo sabia que havia estat ell.

Li vaig posar un nou parany, li vaig dir que sospitava de l’Evarist, un treballador exemplar, de la persona mes honrada del seu departament i amic íntim seu, esperant que descarregués totes les culpes contra aquell noi. Llavors, li trauria les fotos on sortia ell. Però per sorpresa meva, va defensar el seu equip emparant-se en la famosa clàusula de confidencialitat que havien signat tots. Em va saber greu. Durant uns moments semblava que s’ensorrava i que per fi, el seu dur i fred cor reaccionava i obtindria la seva confessió. Si no era l’Evarist, qui podria ser? Li vaig voler pressionar mirant-lo fixament. Si m’has de dir alguna cosa. Però no va contestar, ni va deixar de contraatacar-me amb la seva mirada i amb els seus monosíl·labs negatius com a resposta. Finalment, amb tot el cinisme del món, em va tornar a respondre que no tenia ni idea de qui era, però que em portaria aquest traïdor servit en safata. Vaig estar a punt d’ensenyar-li les fotos en les quals sortia ell entregant el pen drive amb el disseny de les sabatilles i l’ingrés que havia rebut del banc per part de la competència, amb el qual havia saldat uns importants deutes de joc. Però si ell no confessava res, ni se’n penedia  volia dir que ho continuaria fent. S’imaginava que la jugada li havia sortit be. L’entrevista per part meva havia finalitzat, amb la seva negació ja en tenia suficient.

Havia tingut la seva oportunitat d’explicar-se i justificar-se, però no ho havia fet, jo no podia arriscar més l’empresa, per tant assessorada pel gabinet jurídic, dos dies després el vaig acomiadar i l’endemà següent el vam denunciar.

Clica en: Escritura Creativa para regresar a esa página o continua leyendo mis escritos en el siguiente enlace: cuentos