Narrativa: Primera persona
LES TRES VELLES DAMES
Un nou matí em tornava a despertar acompanyada per les tres velles dames de sempre. Dues, eren velles conegudes de tota la vida. La tercera, l’havia conegut recentment.
El cel estava fosc, era molt d’hora, i tapat. El silenci regnava a tot el pis. A l’obrir la finestra de l’habitació una ràfega d’aire fresc em va donar a la cara, ho vaig agrair. M’havia llevat d’hora per preparar el dinar pel migdia, fins i tot, m’havia donat temps de planxar la brusa nova que m’havia comprat ahir a la tarda, en una d’aquestes noves botigues de “xinesos elegants i endreçats”, que darrerament envaeixen la nostra ciutat. Eren dos quarts de vuit del matí, el temps premia. No em podia entretenir gaire. Semblava que les tres velles dames estaven callades i distretes amb algú altre. Millor, semblava que s’havien oblidat de mi.
No m’havia pres el cafè amb llet. No podia empassar-me res, i líquid encara menys. M’havia arreglat, tenia la jaqueta posada i la motxilla penjant a l’espatlla dreta. Només havia d’obrir la porta i sortir, semblava fàcil.
Fins aquell moment, estava convençuda que havia aconseguit vèncer a dues de les meves velles dames. Però no va ser així, tot era una cortina de fum. Elles eren molt més llestes, astutes i intel·ligents que jo. M’havien enganyat i m’estaven esperant, tan fidels i bones amigues com sempre, just en el moment que intentava sortir.
Em vaig quedar davant de la porta de casa, al rebedor, observant el pany. Era incapaç de fer un pas més, d’introduir la clau, girar-la i obrir la porta. Un remolí va instal·lar-se en el meu estómac, esprement-lo de tal forma, que no em caldria fer cap règim per aprimar-me durant molt de temps. Per sort o per desgràcia, no tenia res més a dintre meu per compartir amb elles.
El rellotge de peu de casa dels veïns tocava els tres quarts de vuit. Per què han de ser tan primes les parets de les cases què s’ha de sentir tot? Em vaig preguntar, respirant profundament agafada al pany de la porta. No m’hi havia fixat, però del frec de les claus, havia perdut una mica la brillantor.
Em vaig quedar paralitzada. En aquell precís instant, va fer acte de presència la meva tercera vella dama, la més poderosa, autoritària i dominant de les tres. Apareixia per apoderar-se, definitivament, del meu ésser i impedir d’una vegada per totes que sortís jo de casa. Es dedicava a moure de lloc la porta d’entrada al pis, per la qual cosa, era incapaç de sortir al carrer. Ningú podia comprendre allò que em passava.
Una veu dolça i coneguda per darrera, em va despertar d’aquell mal sol. Em va dir algunes paraules afables, que em van donar confiança i forces, i van fer que les meves tres velles dames desapareguessin durant uns moments. Li vaig fer cas, vaig sortir al replà de l’escala, vaig agafar l’ascensor i em vaig encaminar a fer l’examen que tenia a les vuit en punt del matí, acompanyada, no podia ser d’una altra manera, per les meves inseparables i velles amigues fins a l’últim segon en que va finalitzar la prova: l’ansietat, els nervis i els vòmits.
Clica en: Escritura Creativa para regresar a esa página o continua leyendo mis escritos en el siguiente enlace: cuentos
9 Capítulos 