LA PUNTUALITAT

Narrativa: Tercera persona: Omniscient

LA PUNTUALITAT

L’Enric i la Laia havien quedat per celebrar el seu primer aniversari. El seu era un amor penjat de les alçades. S’havien conegut al quedar atrapats durant més de tres hores en un dels ascensors d’uns grans magatzems.

Aquella tarda, l’Enric hi havia anat per comprar un regal pels seus futurs sogres. Era la primera vegada que el convidaven a sopar a casa. Va escollir la millor ampolla de xampany francès que va trobar a la secció de gourmets, una marca que al pare li agradava, i trufes per la mare. Tot li va costar un ull de la cara, ho va pagar amb la Visa.

La Laia va anar a passejar, a veure què es portava aquella tardor i es va comprar, un vestit, una faldilla, uns pantalons i un collaret. Hi havia uns preus tan temptadors!

En Francesc, l’encarregat del servei de manteniment, no va parar de comunicar-se amb ells a través del petit altaveu de dintre de l’ascensor, assegurant-los que no trigarien a treure’ls. Eren prop de les vuit de la tarda.

Curiosament, l’ascensor estava protegit contra focs, inundacions, i fins i tot, contra els hackers d’Internet, però no contra les joguines dels nens. Una joguina petita amb forma de gosset, se li va caure de la mà a un nen en sortir de l’ascensor, amb tan mala sort que va colar-se per les guies arribant a l’engranatge d’obrir i tancar les portes, i el va bloquejar al tancar-se, de forma que no es podia tornar a obrir, i els va deixar penjats entre la sisena i la setena planta.

Es podia sentir al nen plorar de lluny, dient que volia el seu gosset. Al seu pare consolant-lo dient que li compraria un altre, però el nen en volia aquell. I a l’encarregat de manteniment assegurant de que el recuperarien i li salvarien al gosset.

L’Enric estava emprenyat perquè faria tard al sopar familiar. Era el dia que coneixeria als seus futurs sogres i volia quedar be. Es jugava molt. La seva novia li havia suggerit que fos molt puntual,  ja que els seus pares eren unes persones obsessionades amb la puntualitat. A més, eren amics íntims amb el Director del Banc on treballava, jugaven a tennis plegats. Només de pensar tot això, se li estaven posant els nervis a flor de pell, veia com passaven els minuts, s’acostava l’hora del sopar, no hi arribaria i no els podia avisar, no hi havia cobertura.

A la Laia ja no li esperava ningú. Per això havia anat a passejar als grans magatzems. Aquella tarda li acabaven de donar una mala notícia i volia distreure’s, per animar-se. L’endemà la vida continuava i havia d’anar a treballar.

En Francesc no parava d’insistir a dir-los que estaven treballant per treure’ls. L’home estava molt amoïnat i en lloc de tranquil·litzar-los, els posava encara més nerviosos. Cansada d’estar a peu, ella va seure’s al terra. Portava una jaqueta i pantalons texans, no li importaria embrutar-los, a més era el joc on tenia els seus sentiments. Ell estava tan empipat, que no podia fer una altra cosa que ficar els dits entre la separació de les portes mirant de fer força per obrir-les.-

-Saps que diuen, que quan cau un ascensor es millor esta assegut al terra que de peu, perquè hi ha més probabilitats de salvar-se…

Se la va quedar mirant fixament. Quina bajanada. Encara que alguna cosa semblant havia sentit dir, va pensar. I si aquella noia tenia raó?  Per si de cas, va abandonar el seu intent d’obrir les portes.

– Disculpa.  Sóc Enric Fonts –  es va ajupir davant d’ella i li va estendre la seva mà dreta.

-Jo, Laia Calvet – va somriure – . No et preocupis, a ningú li agrada aquesta situació, i a aquesta gent no els interessa tenir-nos aquí penjats, som una mala publicitat… – Va apartar la seva llarga melena cap enrere. Ell va mirar el terra i va seure’s davant d’ella.

De tant en tant, es sentien cops com de martell, i fins i tot, com si l’habitacle fos agitat lleument per algun gegant. Passaven de dos quarts de deu. Ja no deuria quedar cap client als magatzems. Va veure que la borsa de paper on portava el xampany francès tenia una taca d’humitat. L’havia comprat fresc per obrir-lo aquella mateixa nit, encara n’estava una mica. I la capsa de trufes estava tova, s’estaven fent malbé.

-Tens gana?- li va preguntar desfent la capsa de les trufes.

-Una mica – va contestar amb resignació.

-Què et sembla sopar trufes de xocolata amb xampany francès?  Et convido – Ella se’l va mirar pensant que estava una mica boig.

-D’on els penses treure? Te n’adones de que no podem sortir?

-En vols? – li va oferir la capsa – Les havia comprat per regalar als meus sogres. Si no les mengem ara, quan ens treguin aniran directes a les escombraries. Mai havia comprat boles de xocolata tan cares!

-Si és així. – va respondre, pensant que era una bona barreja per fer pujar la seva autoestima.

El servei de manteniment els va avisar que l’avaria s’havia complicat. Els deixarien una bona estona a les fosques, amb la llum d’emergència per seguretat. Però van tenir el detall, per tal que estiguessin distrets, de posar-los una mica de música. Des de algun punt del sostre de l’ascensor, va començar a sentir-se el Waltz no.2 de Shostekovich. L’Enric es va aixecar del terra, i empès una mica per les bombolletes del xampany, es va apropar a la Laia.

-Fem un vals?- li va proposar mentre s’empassava quasi sencera una trufa.

-Jo no el sé ballar – va contestar ella rient. També li brillaven els ulls.

-Jo tampoc… Quan era petit, la meva àvia sempre em deia “al mal tiempo buena cara”- Li va agafar la mà dreta i ella el va seguir rient. I en aquell habitacle quadrat van intentar ballar un vals o alguna cosa semblant.

Quasi una hora més tard, van aconseguir desbloquejar l’ascensor i els van trobar a tots dos asseguts al terra, dormits, un recolzat sobre l’altre.  La capsa de les trufes i l’ampolla de xampany, buides en un racó amb les compres d’ella.

Els grans magatzems els van voler compensar per aquell desgraciat greuge convidant-los a un sopar en el restaurant més car de la ciutat, a ells dos i a les seves parelles. El que no sabien és que ella, aquella mateixa tarda havia trencat amb el seu nuvi. I ell, com a conseqüència d’aquest incident,  la seva novia no va voler saber res més, perquè no havia assistit al sopar amb els sogres. La puntualitat estava per davant de tot.

Ja fos el neguit per la puntualitat, la joguina del nen o les bombolles del xampany, alguna cosa va espatllar l’ascensor redirigint els seus destins per ajuntar-los.

Clica en: Escritura Creativa para regresar a esa página o continua leyendo mis escritos en el siguiente enlace: cuentos